com no trobe en quin fil de debat parlàrem d'aquesta qüestió, us passe ací el que parlàrem a l'assemblea

Una xicoteta parcel•la de l’assemblea de passat dia 13 de novembre va estar dedicada a respondre una pregunta molt concreta referida a les notificacions que moltes companyes i companys han rebut sobre la modificació de la forma de provisió dels seus llocs de treball.
Aquestes resolucions, les quals ara per ara no suposen cap modificació de la situació ni les condicions de treball del personal que ocupa aquests llocs, classificats com a no permanents, no deixen de plantejar alguns interrogants i moltes ombres per sobre un horitzó que sembla ens condueix inexorablement a Mordor.
En puritat, aquestes resolucions són la conseqüència inevitable de l’aplicació més irresponsable possible, i també la més malintencionada, de l’EBEP.
Intentaré explicar-me. Des de sempre he argumentat en contra de classificar cap lloc d’educador/a d’educació especial i fisioterapeuta com a no permanent, perquè si el motiu és que determinats llocs de centres ordinaris es poden quedar sense alumnat amb necessitats educatives específiques, aquesta situació seria aplicable a tots els llocs de treball i tots els centres.
Com que des de fa anys, no hem vist amortitzar de cap d’aquests llocs, sinó tot el contrari, puix els llocs de nova creació augmenten any rere any i, a més a més, vist que el canvi d’adscripció provisional s’ha generalitzat com a mecanisme per a adequar els recursos humans a l’atenció de les necessitats existents, no hi ha cap argument sòlid per a la modificació proposada.
Aleshores, què pretenen?
Per a mi, és evident, l’objectiu fonamental és desvertebrar, encara més, el nostre col•lectiu, el qual malviu en una situació laboral absolutament dispersa i desregulada.
Amb el canvi proposat, hi haurà un bon grapat de llocs de treball amb una situació més vulnerable respecte a l’estabilitat. De fet, en qualsevol moment podrien desaparèixer sense cap requisit. Però, a més, es tracta d’uns llocs ocupats permanentment per personal interí, de fet són inaccessibles per al funcionariat de carrera. Si ajuntem totes dues característiques, imagineu-vos el tipus i el nivell de pressions que haurà de suportar aquest personal.
En aquest camp d’experimentació es posaran a proba les noves agressions que l’administració implemente contra el nostre col•lectiu ( d’agressions laborals les educador@s en sabem prou), per a estendre-les posteriorment a la totalitat del personal.
Aquesta estratègia ja hem vist que els funciona a la perfecció, tan sols cal recordar com es va anar implantant l’obligació de pagar-nos el dinar, començant per les company@s dels centres ordinaris, mentre que des dels específics miràvem cap a un altre costat, convençudes que com que era “un dret adquirit” de tota la vida, mai no se’ns anava a aplicar. Però va arribar i va ser una mesura que ja no espantava ningú perquè feia anys que moltes company@s estaven patint-la.
Per tot el que us he exposat en aquesta xicoteta reflexió, crec que el perill fonamental de les resolucions que us estan notificant, consisteix en la incidència que pot tenir per a augmentar la fragmentació d’un col•lectiu laboral en el qual la diversitat de condicions ha arribat al punt que l’única cosa que tenim en comú les educador@s, és que totes i cadascuna de nosaltres té un treball diferent de l